EL "MINI MUNDO" DE L'ESPORT

Ho reconec, el triatló em te enganxat en tots els aspectes... Un esport que m'ha donat molt al llarg de la vida, viatges, conèixer llocs, treball, docència i amics, sí amics que queden per a tota la vida. L'ambient que es respira al món del triatló és molt sà, lluny dels enfrontaments i rivalitats que hi ha a la majoria d'esports d'equip. Transmet valors de companyerisme, esforç, sacrifici i dedicació, i ací és on vull arribar. Busca un entrenador que planifique i et farà millorar, i estic 100% segur que invertint menys temps del que realment creus o del que ara mateix autoentrenes. De vegades la gent em diu “es que jo voldria tindre entrenador, però sols puc entrenar a partir de les 19h”, i en eixe moment és on la realitat dels entrenadors juguen un paper fonamental, adaptar i individualitzar les sessions d’entrenament al temps que cadascú disposa.

Ja sé que cadascú en la seua vida fa el que li ve en gana, però cal fer una reflexió del que representa el triatló i realment és en les nostres vides. No és més que una afició i ho practiquem perquè ens agrada, entrenem a diari per a superar-se, però què passa si un dia no podem entrenar? Res!! No pare d’escoltar que “es que por culpa de (...) no puedo entrenar hoy y me cabreo”, doncs és un dia, i un dia no passa res, ho guanyarem en recuperació, gran oblit de molts esportistes, la temporada és llarga i es pot arribar al mateix lloc.

Inversió en material, ho fem agust per guanyar uns segons al crono, o simplement per capritx, però cal invertir en salut també. I altra vegada apareix la figura de l’entrenador, un entrenador qualificat, un nutricionista qualificat, un fisioterapeuta qualificat, etc. I no un entrenador personal que es fa dir “Preparador físico” d’un curs de cap de setmana, no un nutricionista de curs online i no un massatgista, NO! He vist recentment com “entrenadors personals i “preparadors físics” pauten exercicis desaconsellats per a la columna vertebral i/o la salut en general, com gent acudeix a un “dietista-nutricionista” de curs online i de cap de setmana, i amb les dolències generades per exercicis desaconsellats acudeixen a un massatgista. Eixe no és el camí, l’intrusisme professional que envolta ara mateix el boom del triatló, i en general l’esport, és molt gran i cal regular-lo.

Acudint a este tipus de persones millorem rendiment? Perdem pes? Sí, però a costa de salut, i segur que amb més mancances que realitats i evidències. Un “entrenador personal” de curs de cap de setmana sap quantificar l’entrenament? NO!, un “dietista-nutricionista” sap interpretar valors i marcador en anàlisis de sang? O quadrar ingestes en funció de l’entrenament que realitzem? NO! Saben pautar el que han vist per tradició al món de l'activitat física i busquen per Google, sense saber si és saludable, cientific i efectiu. Saben pautar i limitar la ingesta de Kcal, i així perdem pes, això ho sabem fer tots no? però no de manera saludable.

Cal regular la professió, cal dignificar el treball i no cobrar 20€ d’un treball ben fet i sobretot d’un treball qualificat. Com sempre dic, menys colors i menys panplines i més treball de qualitat.

.

TEMPORADA 2017

Després de molt de temps sense fer presència per el blog, faig un resum del que va de temporada, que en general, està anant prou bé, i l’inici va ser prou decepcionant.

Allà per el mes de gener, començava una temporada més, plena d'il·lusió. El duatló d’Almenara obria la Lliga autonòmica amb una contrarellotge per equips. 6a posició per al CEC Antella – Frutas Tono. Sabedors que teníem més del que va eixir a Almenara, un mes després aconseguim la 3a posició a l’autonòmic de duatló en Albalat de la Ribera.

Un intent de MMP en mitja marató, queda per el camí, per una mala gestió de la planificació i per estar unes quantes setmanes encadenant febre i alguna gastroenteritis.

Abril, arranquem amb el triatló amb un mal rendiment i resultat al Triatló MD de Penyiscola, la mala gestió de la planificació continuava, les coses no eixien tot i entrenar, però ni els ritmes ni les sensacions eres les que devien ser. Comence a donar algun matiç personal als entrenaments i a final de mes a Orihuela (Copa d’Espanya), semblava que ja anava lleugerament millor, 9a posició.

Maig, amb victòria a Tavernes (distància esprint) i una 6a posició a Oliva MD, després d’averia en bici, em donaven l’esperança de poder rendir ja al 100% al mes de juny.

Ecotrimad i Guadalajara, 2n i 3a proba de Copa d’Espanya, rendiment esperat més enllà dels resultats, números molt bons, sobre tot a Madrid. Entre mig, victòria a l’olímpic d’Almassora, en setmana de càrrega.

Xicotet descans... canvi de dinàmica i entrenaments, agost, i amb 3 setmanes d’entrenament post-descans, aconseguia la 5a posició al ja mític i habitual triatló de Conca.

Setembre, debut en la marca referència al món del triatló, IM 70.3 Cascais, Portugal, amb un bon rendiment en general, però afectat per una sanció de 5’ que considere totalment injusta. Esta situació em deixa unes ganes de competir que no havia sentit mai... que significa? Que estic molt bé i no va poder eixir tot a Portugal.

Pròximes parades, Olimpic de Xàbia amb setmana de càrrega, però cal ajudar al CEC Antella – Frutas Tono a consolidar, o per què no, millorar eixa 6a posició a la Lliga. Tal volta, triatló de Guardamar (per el bon record que tinc de quan vaig viure allí) i sobretot Ibiza MD, on espere arribar al 100% i repetir el resultat de l’any passat J.